A continuació, continuaré explicant-vos la meva experiència al trekking del Toubkal Express. Us recomano que si us interessa i es el primer article que llegiu, aneu primer als articles 1, 2 i 3 publicats en aquest mateix blog.
Ens vam llevar molt aviat, diria que eren sobre les 4 del matí, per esmorzar, i sortir ben d’hora.
Em vaig despertar amb el pitjor dels presagis, no em trobava bé encara. Segurament encara no estava recuperada del virus, falta d’energia per no menjar suficient, deshidratació i potser una mica de mal d’altura. He estat molts cops a 3000 m, però no havia estat tantes hores seguides i aquest era el primer 4000 que feia. Vaig anar al menjador amb tots, i veure si podia esmorzar alguna cosa, encara que ho veia bastant inviable.
L’esmorzar també era senzill, una mica de pa, melmelada, té de menta, algun suc, i diria que també hi havia una mica de dolç, la veritat és que no ho recordo massa, ja que no vaig poder menjar res.
De nou, vaig decidir preparar-me per a fer cim. Tenia la tranquil·litat que anava amb gent experta, els guies que teníem em donaven moltíssima confiança. Tot i no estar recuperada, em veia amb forces per a poder pujar, això sí, a un ritme lent. Vaig preguntar als guies i al grup si tenien algun inconvenient a anar a un ritme tranquil, van veure que realment vaig pujar al ritme esperat el primer dia malgrat estar en el pou, i la veritat és que tots es van adaptar súper bé. Remarcar que ho primer sempre és la nostra seguretat i la dels altres, ens hem de conèixer bé i ser conscients de quan podem i quan no.
La sortida va ser bastant lenta. Frontals al cap, bastons en mans, grampons als peus i cap a cim. No va ser lenta precisament per mi, sinó que en sortir del refugi, érem uns quants grups, i es va formar una mica de tap. Si no sou experts a posar els grampons no us preocupeu, perquè els guies us poden ajudar en això.
A mesura que anava passant el matí, m’anava trobant millor, podia beure i fins i tot, menjar alguna cosa. No era dels meus millors dies la veritat, però les vistes ho curaven tot. Era absolutament preciós el paisatge, i tot l’esforç, va valer realment la pena.
La distància des del refugi a cim, és d’aproximadament d’uns 3 km. Tenint en compte que el refugi està a 3.207 m i el cim a 4.167 m, l’ascens era de 960 m.
El temps aproximat per a ascendir sol ser unes 3 a 4 h, depenent de les condicions meteorològiques, l’estat del camí i el ritme del grup. La pendent és bastant progressiva, excepte l’última part del trajecte que implica travessar terrenys rocosos, escarpats, i fins i tot, alguns trams poden ser empinats. La ruta està marcada, però és molt recomanable comptar amb l’assistència d’un guia, com en el nostre cas, que es conegui bé la zona.
A mesura que ens anàvem acostant al cim, les vistes cada cop eren més espectaculars, on es podien apreciar totes les muntanyes de l’Atles i els seus voltants.
I per fi, després de molt d’esforç per la meva part, van fer cim, on se’m van escapar unes llagrimetes. No era ni molt menys el cim més complex que havia fet, ni al que més esforç físic vaig fer, però si una de les quals més havia patit. Així que, per a mi, va ser el triple de satisfactori arribar a fer cim.
Una vegada allà, ens hi vam estar una estona, vam menjar i vam fer unes quantes fotos. La veritat és, que feia un dia espectacular i no feia gens de fred, a veure, anàvem abrigats òbviament, però es podia estar bé. I després de ser allà una estoneta, vam començar el descens fins a Imlil però abans amb una petita sorpresa.
El descens, no el vam fer pel mateix costat, sinó que vam fer una circular. El guia va veure que estàvem molt bé i que anàvem a un bon ritme, així que li vam convèncer perquè ens portés per un altre camí en comptes de tornar per el mateix joc per el que havíem pujat.
Ens vam dirigir fins al cim del Ras Ouanoukrim, la segona muntanya més alta del Marroc després del Toubkal. Es troben molt a prop i no calia ascendir molt més després del descens del Toubkal per a arribar.
Aquest cim té una peculiaritat, i és la presència de restes d’un avió, per això es conegut com “Avió de la Serralada de l’Atles”. La història darrere d’aquestes restes, es remunta a un accident d’aviació militar, al 1972. L’avió, un C-130 Hercules de les Forces Armades Reals del Marroc, es va estavellar a les muntanyes de l’Alt Atles. Les restes de l’avió, encara es poden trobar en el vessant de Ras Ouanoukrim, i aquesta ubicació s’ha convertit en un punt de referència per als excursionistes que exploren la zona. Les vistes des d’allà, al·lucinants, a més de que el trajecte era preciós, i sense gent.
Jo ja em trobava molt millor i estava en la meva salsa, fent el que m’agradava i en un ambient de somni… què més podia demanar?, bé sí, trobar-me perfectament, però diuen que no es pot tenir tot a aquesta vida, menys dona una pedra.
Vam fer alguna paradeta entremig, per a menjar alguna cosa.
Vam arrivar on havíem menjat el dia anterior (ja que vam enllaçar amb el camí de pujada), i allà vam parar a dinar. Vam estar una estona sense demorar-nos massa, i vam continuar amb el descens. A algun dels nostres companys, li va començar a fer mal el cap, típic símptoma del mal d’altura, però res que no solucioni un analgèsic.
Quan érem a la pista on hi havia el cartell de benvinguts en diversos idiomes, a uns quants metres, teníem una furgoneta esperant-nos. Va ser una sorpresa ja que ens van estalviar alguns kilòmetres que mancaven fins arribar a Imlil.
Una vegada vam arribar a Imlil, els guies van carregar les nostres motxilles a la furgoneta i reprenem el viatge de tornada a Marràqueix, però abans, ens oferir té, què estrany no?
La nit, la vam passar a Marràqueix, i l’endemà, tornada a Barcelona.
Haig de dir que, malgrat que el virus em va fotre bastant, l’experiència em va encantar. Em vaig quedar amb ganes de visitar més muntanyes i realment, se’m va fer curt.
Em va agradar conèixer una cultura que no coneixia, més enllà del que havia llegit o vist a televisió.
L’hospitalitat va ser de 10, em vaig sentir més ben tractada que en molts llocs dels quals pugui haver anat del nostre propi País.
Em va agradar conèixer les seves costums culinàries, els seus plats típics, encara que no ho vaig poder tastar massa, els meus companys estaven encantats. Em va semblar molt curiós també, com d’un simple té, fan un ritual diari.
El viatge em va permetre conèixer a gent nova, que comparteix les mateixes aficions que jo, i et permet crear amistats.
Però sobretot, el que més em va agradar, van ser les seves majestuoses muntanyes. Encara avui dia tanco els ulls i la recordo amb un somriure. Malgrat no trobar-me bé, la muntanya m’ho va curar tot, literalment. L’estar en un entorn privilegiat, va fer que tragués forces d’on no les tenia, per a viure l’aventura.
Per finalitzar, he de dir que el viatge estava súper ben organitzat, no ens va faltar de res, només ens havíem de preocupar de gaudir. No era la primera sortida que feia amb Muntanya Activa, he fet algun curs de muntanya. Aquest era el meu primer viatge, però tinc per segur, que repetiré.
