A continuació, continuaré explicant-vos la meva experiència al trekking del Toubkal Express. Us recomano que si us interessa, i és el primer article que llegiu, aneu primer als articles 1 i 2, publicats en aquest mateix blog.
Bé, a la fi arribava l’esperat ascens al refugi del Toubkal, el pas previ per a fer cim.
No obstant això, aquella mateixa matinada, em vaig començar a trobar malament. Havia pres totes les precaucions possibles, fins em rentava les dents amb aigua embotellada, però el famós virus estomacal em va afectar. Jo reia a la plaça quan m’ho explicaven però el riure se’m va passar de cop. No sé exactament el que em va fer mal,però això, m’arruïnaria l’ascens a cim.
Vaig sospesar seriosament, si m’havia de quedar en Imlil, perquè la veritat és que no parava d’anar al bany i de vomitar. Em trobava realment malament. No obstant, com a bona corredora de fons en muntanya que sap patir, ho ha fet molts cops, i ha passat diverses penúries a la muntanya, vaig decidir hidratar-me com podia, i començar l’ascens amb els meus companys.
En altres condicions, a prop de casa, no ho hauria fet, no estava en plenes condicions, però sentia que, no m’havia fet aquest viatge, que potser no tornaria a tenir l’oportunitat. Així que “tirant d’experiència”, i sabent que anava molt ben acompanyada de gent experta, i no era un ascens tècnic, sabia que si m’ho prenia amb calma, era capaç de fer-ho.
He de dir que això va ser en el meu cas personal, però que algú menys preparat físicament o en altres condicions, es millor no fer-lo, fer-ho ja que pot suposar un perill per a ell/ella i els seus companys. Si els guies aconsellen no ascendir, feu-los cas.
Arribava el moment de pujar al refugi del Toubkal. Vam agafar les nostres motxilles de muntanya amb l’imprescindible per a pujar al refugi. Els guies es van encarregar d’agafar tot el nostre equipatge restant que necessitéssim per al refugi, per a pujar-lo en burro. Al final de l’article, deixaré unes petites indicacions de què portar en la motxilla.
Aproximadament, hi ha uns 9 km des de Imlil al refugi. La durada del trajecte depèn del ritme de cada grup, i de les parades realitzades durant l’ascens, però, en general, s’estima que la caminada duri al voltant d’unes 5 o 6 hores.
La ruta transcorre per camins que ascendeixen gradualment, sense dificultat tècnica. La meva recomanació, és haver realitzat al menys alguna sortida similar en quant a hores i altitud, i estar mitjanament preparat físicament per al que una sortida d’aquestes característiques requereix.
Un dels punts destacats en el camí és Sidi Chamharouch, un santuari berber considerat sagrat, em va agradar molt. Aquí vam fer una petita parada per a prendre algun snack. Es pot comprar aigua o refrescos si es necessita, o suc de taronja natural.
Durant el trekking, es creuen diversos ponts que travessen rierols, els paisatges muntanyencs són al·lucinants, i a mesura que es va ascendint es poden observar els pics nevats a l’horitzó.
Quan ja portàvem una estona d’ascens, vam fer una parada per a menjar. La parada va ser premeditada, en un lloc muntat per ells, de pas en al camí del refugi, amb petites edificacions. Allí ens tenien preparat tot el menjar, un veritable festí la veritat. Em va sorprendre tot aquell festí allà enmig de la muntanya pràcticament com si fos un restaurant. Jo no el vaig poder gaudir, em vaig alimentar a base de Coca-Cola que era ho únic que podia ingerir, m’hidratava i m’aportava sucre (tot i que jo mai consumeixo, em va “salvar”). Haig de dir que em va donar bastant enveja els meus companys, perquè el menjar tenia molt bona pinta. Hi havia arròs, tajín, cuscús, també verdura tipus amanida si no recordo malament, i de les postres, no recordo ben bé, però hi havia fruita i té de menta.
Una vegada vam acabar de menjar, ens vam relaxar una estona, prenent el sol en una de les terrasses que hi havia, presenciant les meravelloses vistes a les muntanyes nevades. I després, vam continuar la marxa.
Finalment vam arribar al refugi del Toubkal, que es troba a una altitud al voltant dels 3207 m sobre el nivell de la mar. Aquí vam fer nit, que ja està pensat estratègicament per a passar unes hores en altitud, i proporcionar una aclimatació addicional abans de l’ascensió final a cim.
El Refugi del Toubkal, també conegut com Neltner Hut, és un refugi de muntanya a 3.207 metres que ofereix allotjament senzill. Les instal·lacions inclouen lliteres compartides en dormitoris comuns. Els excursionistes solen portar els seus propis sacs de dormir.
Només arribar, ens van oferir crispetes amb té de menta, i vam estar una estona xerrant en la sala comú i coneixent a altres excursionistes que es trobaven en el refugi. Per sort, jo ja em trobava una mica millor, però vaig seguir sense menjar res. Una mica de té si que vaig beure, al final es aigua bullida amb sucre que no em podia fer mal.
El refugi compta amb un restaurant que serveix menjars senzills, això sí, les quantitats són abundants i difícilment et quedes amb fam. També té una terrassa des de la qual es pot gaudir de vistes panoràmiques de les muntanyes de l’Atles. Un lloc ideal per a relaxar-se i apreciar l’entorn. Vam veure com hi havia molta gent en tendes de campanya, suposo que també te les han de proporcionar des del refugi, ja que hi havia un grup bastant gran amb les mateixes botigues.
Els banys són compartits, com a la majoria dels refugis de muntanya i cal tenir en compte que, l’aigua i l’electricitat poden ser limitades, per tant, es recomana portar aigua embotellada i carregar dispositius electrònics abans d’arribar al refugi, a més de portar càrrega externa extra (tot i que hi ha endolls).
Com he dit anteriorment, és un refugi molt senzill, del qual no cal esperar luxes, però proporciona ho just i necessari, per a poder descansar i preparar-se abans de l’ascensió final al cim del Toubkal.
La mateixa tarda, després de prendre el té i les crispetes, els meus companys van decidir anar a fer un volt per la neu amb el guia, em vaig pensar en anar, però vaig preferir descansar. La veritat és que em van donar molta enveja, perquè van fer unes fotos molt boniques i l’entorn allà, és d’espectacle. En arribar relativament aviat al refugi, hi ha prou temps per a instal·lar-se, descansar, i fins i tot, fer una petita caminada abans que es faci de nit.
El sopar és aviat, com en gairebé tots els refugis de muntanya, ara no recordo ben bé l’hora que era, però podrien ser perfectament les 7 o 8 de la tarda. Aquestes solen ser les hores típiques de sopar en els refugis de muntanya, ja que les matinades de l’endemà, solen ser considerables. Per a fer aquest tipus d’ascensions, cal sortir aviadet, a més de poder trobar un bon estat de la neu, al ser sortides llargues, el més prudent és sortir aviat perquè desprès no es faci tard per el que pugui passar.
Jo ja em trobava millor, vaig aconseguir menjar una miqueta.
Ara només ens quedava anar al llit i a dormir.
Fer trekking en altituds elevades, com ascendir a 4000 metres, requereix una acurada planificació per a assegurar-te de tenir tot el necessari. Podeu consultar altres articles del blog on es parla del material recomanat per a aquests trekkings, no obstant, us deixo una llista del que podríeu portar en la motxilla per a un trekking d’estiu a aquesta altitud:
