El País Basc és un territori petit en dimensions però immens en caràcter. Entre l’oceà Cantàbric i els primers contraforts del Pirineu, Euskadi s’estén com un mosaic vibrant on cada vall, cada poble i cada muntanya expliquen un tros de la seva història. És un país que sorprèn per la seva diversitat en un espai relativament reduït: caldria recórrer molts quilòmetres a altres llocs per trobar la mateixa combinació de paisatges, cultura i identitat que aquí emergeix de manera natural.
La geografia basca és extraordinàriament variada. Les muntanyes, majoritàriament modestes en altitud però contundents en presència, s’alcen en formes arrodonides o calcàries, sempre recobertes d’una verdor intensa alimentada per la influència atlàntica. Els boscos de faig, roure i avet respiren humitat i vida, convertint cada sender en un pas per un món vegetal exuberant. A les zones altes, les pastures obertes deixen pas a crestes sorprenentment alpines que contrasten amb les línies suaus del territori. I a pocs quilòmetres cap al nord, la costa basca esclata amb penya-segats dramàtics, formacions geològiques úniques com el flysch i pobles mariners que mantenen viva la relació íntima amb el Cantàbric.
Però el que realment converteix el País Basc en un lloc especial no és només el que es veu, sinó el que s’hi respira. La cultura basca, una de les més antigues d’Europa, es manté ferma i orgullosa. L’euskara, la seva llengua pròpia i d’origen misteriós, és el fil conductor d’una identitat profundament arrelada que ha travessat segles de transformacions sense perdre la seva singularitat. Els bascos han sabut preservar les seves tradicions, la seva gastronomia i el seu caràcter obert però discret, teixint un equilibri únic entre modernitat i herència ancestral.
En aquest context, caminar pel País Basc és molt més que fer senderisme: és participar d’un relat antic que encara vibra. Les muntanyes no són simples elevacions del terreny; són espais simbòlics carregats de memòria. L’Aizkorri, amb el seu camí empedrat de pelegrins; l’Anboto, residència mítica de Mari, la deessa de la natura; el Txindoki, amb la seva icònica silueta piramidal; i desenes d’altres cims i colls que formen part de l’imaginari col·lectiu basc.
Aquests espais han estat durant segles llocs de culte, de reunió, de pastura i de pas. Caminant-hi, es percep una relació íntima entre la gent i el territori, una manera de viure l’espai natural com a part de la pròpia identitat. Les bordes de pastor, les ermites solitàries, els senders ancestralment transitats i els noms bascos d’una força poètica inconfusible formen un conjunt que connecta el visitant amb un temps que sembla suspendre’s.
A tot això s’hi suma l’experiència d’establir camp base al poble d’Oñati, una de les viles més belles de Gipuzkoa. Situada en una vall envoltada de muntanyes, Oñati destaca per la seva riquesa cultural i arquitectònica: la Universitat del Sancti Spiritus, el barri medieval, la proximitat al santuari d’Arantzazu i la seva vida local vibrant la converteixen en un punt de partida privilegiat per explorar la regió. Passejar pels seus carrers és sentir la història viva, observar la manera com la tradició conviu amb la modernitat i percebre la hospitalitat prudent però profunda de la seva gent.
En aquest escenari, aquest trekking de cinc dies ens ha permès submergir-nos de ple en l’Euskadi més autèntica. Hem caminant a ritme tranquil, escoltant el vent entre els faigs, sentint l’olor de terra humida, compartint jornades en un grup reduït i descobrint cims que, més que muntanyes, són símbols. Guiats per un professional de Mitja Muntanya , hem tingut l’oportunitat d’entendre no només el paisatge, sinó el que hi ha darrere: les històries, les llegendes, les arrels i l’ànima d’aquest país.
Aquest és el veritable valor de caminar al País Basc: connectar amb una terra que parla, que vibra i que rep. I fer-ho a través de senders que ens porten, literalment, a la seva essència més profunda.
La nostra aventura s’ha desenvolupat des de la Casa Rural Arregi, envoltada de prats verds i muntanyes suaus. És un espai on el temps sembla alentir-se, ideal per descansar després de cada ruta. Oñati, situada a pocs quilòmetres, és un poble amb un patrimoni arquitectònic excepcional: la Universitat Sancti Spiritus, els seus carrers medievals i la proximitat al santuari d’Arantzazu la converteixen en un epicentre cultural i natural de primer nivell.
Triar un camp base únic ens ha permès viure el trekking amb comoditat i profunditat: esmorzar amb vistes a la vall, rutes variades cada dia i retorn a un allotjament que ha esdevingut casa durant uns dies.
La primera gran ruta ens va portar al Parc Natural Aizkorri-Aratz, reconegut per la seva immensitat verda, els seus antics camins i la càrrega simbòlica dels seus cims.
Sortint del Santuari d’Arantzazu, una obra monumental encaixada literalment a les parets calcàries, vam seguir el camí empedrat dels pelegrins. Aquest itinerari, que durant segles han recorregut pastors, ramats i devots, ofereix un dels paisatges més icònics de la muntanya basca: fagedes humides, trams ombrívols, boscos que semblen trets d’un conte i finalment els amplis plans d’Urbia.
Urbia és una vall pastoral d’una bellesa hipnòtica. Cabres i cavalls pasturen lliurement, les bordes tradicionals esquitxen el paisatge i l’ambient rural impregna tots els racons. Des d’aquí, l’ascensió a l’Aizkorri (1.528 m) és exigent però tremendament gratificant. El cim, sostre de Guipúscoa, ofereix una de les panoràmiques més àmplies d’Euskadi: potser el moment més contemplatiu del viatge.
La tercera jornada ens ha portat a un cim que transcendeix l’aspecte físic: l’Anboto és un lloc sagrat.
Situat dins del Parc Natural d’Urkiola, aquest cim és la llar mitològica de Mari, la deessa de la natura en la cosmovisió basca. Ascendir l’Anboto és entrar en el territori de les llegendes: coves rituals, crestes esmolades i una forma piramidal que es veu des de tot Durangaldea.
El camí s’inicia en fagedes d’una bellesa aclaparadora. A mesura que s’avança, el paisatge es torna més alpí: prats verds inclinats, crestall calcari i un tram final que, tot i no ser tècnic, exigeix un pas ferm i segur. Arribar al cim és un moment de connexió profunda, amb vistes que s’estenen fins al Cantàbric i sensació d’estar en un lloc carregat d’història i simbologia.
El Txindoki, també conegut com Larrunarri, és potser la muntanya més fotogènica d’Euskadi. La seva forma piramidal s’alça elegant i perfecta, i des del primer moment de la ruta ja s’intueix que es tracta d’un cim especial.
Sortint des de Larraitz, iniciem una ascensió progressiva entre prats i boscos oberts. És una muntanya viva i transitada per muntanyencs locals, un veritable símbol. A mesura que guanyem alçada, les vistes sobre la serra d’Aralar es despleguen com un tapís verd infinit.
El tram final és més dret i pedregós, però un cop a dalt, la recompensa és majúscula: des de l’Txindoki (1.346 m) es pot veure pràcticament tot, des de l’Anboto fins al mar, passant per les valls de Goierri.
És un d’aquells llocs que demana silenci i contemplació.
La ruta final ens porta a un terreny menys conegut però absolutament captivador: la Serra de Zaraia, un cordal que s’alça sobre l’embassament d’Urkullu i que ofereix un trekking variat i sorprenent.
La jornada combina crestes panoràmiques, fagedes profundes, trams d’alta muntanya i el pas més inesperat del viatge: la travessa d’una cova natural que dona accés al Polje de Degurixa, un altiplà verd i majestuós que recorda un amfiteatre natural.
Cims com el Kurutzebarri o el Maruatx donen caràcter a la ruta, que esdevé un mosaic de paisatges i sensacions. Una manera perfecta de tancar el nostre trekking per Euskadi: intens, variat, autèntic i sorprenent.
Si hi ha un aspecte que defineix el País Basc amb la mateixa força que les seves muntanyes és, sens dubte, la seva gastronomia. Parlar d’Euskadi és parlar d’una cultura culinària profunda, orgullosa i extraordinàriament creativa, considerada una de les millors del món. Aquí, menjar no és només alimentar-se: és un acte social, identitari i gairebé cerimoniós.
La gastronomia basca neix d’una idea molt simple però poderosa: cuinar bé vol dir respectar el producte.
Així, tot gira entorn d’ingredients locals de qualitat excepcional:
Peix fresquíssim del Cantàbric: lluç, bacallà, bonítol, sardina, antxoa…
Carns i formatges de muntanya: xai, vedella de pastura, porc basc, formatge Idiazabal.
Hortalisses i llegums tradicionals: mongetes de Tolosa, pebrots d’Espelette, piparres, carxofes, patates de muntanya.
Sidra natural i vins DO com la Rioja Alabesa o el Txakoli, fresc i aromàtic.
Cada territori, cada vall i fins i tot cada casa té la seva manera de preparar-los, conservant receptes que passen de generació en generació.
Els pintxos són probablement la cara més festiva d’aquesta gastronomia.
A bars i tavernes de pobles i ciutats, s’exhibeixen autèntiques joies en miniatura:
bacallà al pil-pil reinterpretat,
milfulles de verdures rostides,
croquetes casolanes que mereixen un altar,
montaditos creatius,
tartaletes de marisc,
o senzillament una anxova perfecta damunt un tros de pa.
Fer una txikiteo —ruta de pintxos saltant de bar en bar— és una experiència que combina gastronomia, vida social i cultura popular en estat pur.
Hi ha plats que no només alimenten, sinó que expliquen la història del territori:
Marmitako, el guisat dels pescadors de bonítol.
Bacallà al pil-pil, una dansa perfecta entre oli, all i gelatina.
Txangurro, el cranc farcit a la manera basca.
Txuletón, carn de primera qualitat feta a la brasa.
Alubias de Tolosa, amb tots els seus acompanyaments: col, morcilla, piparrak.
A la muntanya, destaquen les truites de patata, el formatge Idiazabal fumat o no, la mel local, el pa de caserío i els plats de cullera que reconforten després d’una jornada d’esforç: guisats, sopes i estofats elaborats amb paciència.
Un dels trets més singulars del País Basc són les societats gastronòmiques, espais privats on amics i veïns es reuneixen per cuinar i menjar plegats.
Són molt més que locals: són temples de convivència, de tradició i de transmissió cultural. Entrar-hi és un privilegi i una forma d’entendre com la cuina forma part essencial de la vida quotidiana basca.
Euskadi és també sinònim d’alta cuina. Ciutats com Donosti o Bilbao són capitals gastronòmiques internacionals, amb restaurants que han marcat època.
Korika, Arzak, Berasategi o Subijana són noms que han revolucionat la cuina europea, però sempre mantenint un vincle profund amb el producte local i la tradició.
Per als caminants, la gastronomia basca és una recompensa constant.
Després de cada ruta, un plat calent, un tros de formatge Idiazabal o una tapa fresca es converteixen en una celebració de la terra i de la jornada. És el que fa del trekking al País Basc una experiència completa: es camina pel territori i se’n gaudeix al plat.
